Blog

València, 4 de Març de 2026

Benvolguda Engràcia:

No sé tú, però jo em trobe una pica paxuxa. Et conte; ja fa dies que em desperte amb l’artrosi aseguda al meu llit, esperan-me amb cara de pocs amics i, a la mínima, es llança a mossegar-me el genoll “como si no hubiera un mañana”. La mala zorra, sempre ataca a traició. Entre el mal del genoll, la situació de inseguretat a tots els nivells, les barbaritats del “naranjito” i el seu amic i els seus palmeros, la bufa que duc pels antiinflamatoris i calmants, la DANA corporal em desborda.

Questió de paciència i cama en alt i controlant per tots els racons de la casa que no estiga amagada l’artrosi punyetera.

De tota manera, sempre ens quedarà els ECOs de l’Orfeó per disfrutar i deixar a part malalties i preocupacions i gaudir de la música.

Això és el que ferem anit. Quan entrarem a l’esglesia del col.legi vam veure al Sr. Zapater al atril (em fa l’efecte què és diu faristol) on el retor fà les homilies i llix la biblia. Després de fer la presentación, es tractava de Mackinley Chort (o algo aproximat), jo no la coneixía. Doncs bé, després de la presentación jo no sabía si tenía que dir: te alabamos señor, o Amén. Bromes a part. començà a cantar i ens varem
quedar bocabadats. Tant ella com el Sr. Velasco al piano, no podrien haver començat millor.

La primera, ens digué que era, Dip River (què vols que et diga, jo no sé anglés) i el autor, ja ni te dic. Després cantà Chur on dis
chainin nait (Ai Senyor) l’autor, al menys sonava normal, Samuel Barber. La veritat és que em sonava molt, com si l’havera sentit cantar a l’orfeó. No sé, pot ser. Continuà el Sr. Velasco al piano tocant una peça d’un senyor que crec que digué que era colombià, un tal Luis A. Calvo. Tres peces d’entrada increíbles de lo boniques que eren en la veu de la Chor i els meravellosos dits del Velasco. Vingueren després tres cançons precioses, d’un marcat estil com de película o documental anglés o irlandés. Els pels de punta (no torne a anar a la perruquería un día de ECO) les mans m’escoïen de tant d’aplaudir. Qué bonic. Les tres últimes eren d’autors alemans (Mare! Com s’escriuran’) Lof zu for biuti, de una tal Chuman, Ig libe dig i l’última, Estanchen de Brams. Uff, quan ho llisca el Sr. Marcus, segur qu’es pixa damunt.

Va ser una nit estupenda, fantàstica. Crec que tots quedarem admirats per la veu de la Chor i el « savuar fer » al piano del sr. Velasco.

Moltes gràcies als dos per fer-mos passar una nit
extraordinária.
Jo ixquí rapidamente per què el meu Pepito m’esperava a la moto per tornar a casa.

Feia una nit terrible, pluja, vent, fred, però l’ánima
tranquila i amb molta pau. Encasquetada amb un xubasquero i dalt de la moto, Al vent, la cara al vent.

Una forta abraçada de la teua amiga
Leocadia.

València, 30 maig 2025

Benvolguda Engràcia:

D’un temps a esta part me venen al cap imatges i records de quan era menuda. Tindria uns set anys. Tenia una obsessió: col.locar-ho tot ordenadament per ordre alfabètic. Era una mania que alterava molt a ma mare ja que, si jo guardava alguna cosa mai, no es trobava on ma mare la guardava normalment. Com vas a col.locar una tassa al costat d’un got? Tindràs que col.locar primer el got, després el plat, després la tassa. El lío venia al parar taula, ma mare ja no em demanava parar.la. Primer la cullera, després la forquilla, després el ganivet, després el got i, per últim, el plat casi al centre de la taula. El resultat m’agradava molt, a mí, perquè a ma mare no li feia gens ni miqueta de gràcia. Quan em varen renyir per col.locar-ho tot ordenadament va ser com si feren desaparéixer progresivament les lletres de l’alfabet. Un dia desapareixia la E. Com anava a pujar una escala si faltava la E? O, com anavem a menjar arròs si no teníem A? Ara de major pense que ens vindria molt bé que desaparegueren algunes lletres, com per exemple, la B, la M, la N, la P, la T… Falta la B, no haurien bombes, ni Mazones, ni Netanyahus, ni Putins, ni Trumps, hauríem de fer alguna excepció com per exemple amb la P i deixar alguns casos, Palestina, per exemple.

Tot este romanç era per dir-te que anit tinguérem ECO i me vingué al cap l’ordre alfabètic de quan era menuda, perquè sí, un era A i l’altre era R. Alenxander i Rubén. Inclús les seues nacionalitats estaven ordenades: Rússia i Venezuela. Al moment d’obrir la porta d’accés a la sala, ja s’escoltava la música. Tot a mitja llum, una farola darrere de l’Alex i un flexo sobre el piano. En silenci ocupàrem les butaques. El que havíem escoltat a l’entrar era el Concert per Oboè del Sr. Mozart. A este Sr. Mozart ja el conec com si fora de la família, de les vegades que l’he escoltat a l’Orfeó. Preciós, molt, però que molt bonic. Rubén es va marcar un solo de piano que no vetges tú. “El Jarro mocho” d’un tal Volimer. Una melodia molt marxosa, les mans li anaven al Rubén volant sobre les tecles. Tinc que aconseguir la música per posar-la als cascos per a quan passe el moxo per l’escala. “Ay Xumbala”. Mira, esta em sonava i resulta que és de D. Jesús Debón, el pianista de l’Orfeó. Jo, tot era mirar a l’Alexander i pensava: Ara es quan reventa. Com es pot estar tant de temps bufant per eixa flauta i no ofegarse? Amb dos bufits ja m’hagueren tingut que dur a la UCI. Quina barbaritat! Quins pulmons! “A Chloris”, d’un tal Hahn. No sé si dedicada a alguna xicona que li diuen Chloris o qué. Fora o no una dedicatòria, em va encantar. Després ens presentà la següent, espera que va: “Jau fer di espot” o algo semblant, d’un tal Sr. Rasmaninof. Xica, què vols que et diga, una prou fa en distingir el windous amb una fusta de planxar. Esta era lluidora per a l’Alex. I jo, vinga de patir. A este xicón li agarrarà una mala gana amb tant de bufit. Després vingué “Un heladero con clase” (merengue). Mare meua! M’entraren unes ganes loques d’arrancar-me a ballar, lo mal és què de l’emoció tenía la faixa pels genolls i no havera quedat bé. Albéniz “Sevilla”. Ole la mare que vos ha parit! Mira!, increïble, quina meravella. Aplegats a este punt, jo crec que Rubén li digué algo a l’Alex, algo com, mira, descansa una mica que no volem tindre una mala nit. El Rubén se marcà un Joropo ¿? Té que ser un ball de per allà “Alieso” o no, ”Aliseo”, sí, això era, o seria “Eliseo”. Xica, no ho sé, però ja te dic, el canto d’un duro faltà per a marcar-me uns balls. I per acabar: “El diablo suelto” d’un tal Fernández. Jo pensava que si seria la del Miguel Bosé, però no, esta m’agradava molt més. I de regal, “Venezuela”. Esta la escrigueren dos, un tal Herreros i un tal Armenteros.

Quina nit! Me picaven les mans de tant aplaudir. Fantàstic. Meravellós.

La nit estava fresqueta. El meu Pepito estava esperant-me. Em vaig encasquetar el casco, vaig montar a la moto i se n’anàrem. Al vent, la cara al vent.

Una besadeta de la teua amiga

Leocàdia.

València, 28 de març de 2025

Benvolguda Engràcia:

Però Tere, com t’has clavat en tot este fandango de la música? Ojo, que jo encantada. Ai Leo, si és el que més m’agrada, jo disfrute, des d’adolescent que vaig entrar al conservatori a estudiar guitarra clásica i la vida m’ha dut a conéixer quantitat de gent molt interessant, Presuntos Implicados, Serrat, LLuis Llach, Sedajazz… Inclús el meu fill apunta maneras, ja ho saps tú, canta en el OVI.

Molt emocionada per l’ECO d’ahir. Resulta que el meu Pepito tenia coses que fer i me dugué abans d’hora al col.legi on assagen tots els de l’Orfeó. Esperant en la porta aparegué la Tere Núñez i Moi, el seu home. Quina alegria, em vaig enterar abans que ningú de qui actuava. Els vaig ajudar a entrar tots els trastos que duien. Vaja, quina sorpresa més gran. Amb companya dels Srs. Zapater, Martí i Morales, entràrem al escenari a descarregar tot. No podia remediar-ho i vaig començar a netejar els cables, micros i guitarra perquè lluïren ben bonics.

I tú, Moi, com es què sent fill d’un futboliste no t’has dedicat a pegar-li patades a un baló? Pel mateix motiu que la Tere; la música es primordial per a mí. No m’agrada el futbol. Amb la Tere formem un tandem i, a més a més, amb amics comuns montem concerts.

Bueno, xiquets, ja he passat el moxo i netejat els cables, vaig a pillar puesto.

El Sr. Zapater, de negre, amb corbata de colorins per donar-li un puntet, el teló tancat i ens digué si coneixíem les veus que anàvem a escoltar (jejeje, jo sí que ho sabia, però no diguí res) sonava el Stabat Mater d’un tal Pergolesi (ho sé perquè m’ho va dir la Tere). S’obriren les cortines i ahí estaven la Tere i el Moi cantant les seguidilles carcaixentines “El tio Felipe balla amb Antonieta, quina parella … Per a quan siga gran, vull ser com ella”. Un ritme molt xulo i marxós i unes veus molt boniques.

No sabía què passava, tots miraven els mòbils i un senyor al meu costat em digué que al guasap ens havien enviat les lletres de les cançons. Mare meua el què és la tècnica. Semblava lo de la cançó de D. Hilarión “Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad”.

Contradicción va ser la següent cançó: “Quiero que si,/luego va a ser que no,/digo:”tengo que””pues mañana lo haré”. Això mateix em passa a mi moltes vegades, que dic que vaig però no em menege, que tinc que fer però no ho faig. Vaja, lo normal.

La gota, escrita pensant amb tot el què patirem a les terres de l’horta sud “La gota que fa vessar el got/la gota que el fa vessar/la gota que quan avisa ja és massa tard”. Ai, si hagueren avisat a temps! Però ahí estan.

Wittgenstein, “Perquè ens cal saber qui som/perquè som si ens expressem./perquè el temps de les paraules/és el temps de ser sincers.” M’agradà molt i em va aplegar directe al pit. Només aplegar a casa li vaig dir al Pepito que buscara Wittgenstein. Em digué que era un filósof austriac estudiós del pensament i el llenguatge. Quanta raó tenía este senyor. I és què la realitat sols la podem expresar mitjançant el llenguatge, siga este el que siga. Mare meua, a vore si ara m’he tornat portera-filósofa.

Sólo le pido a Dios. Meravellosa i original versió de tot un clàssic. “Sólo le pido a Dios/Que la guerra no me sea indiferente.” Em vé al cap Gaza, Ucraïna, Yemen, Liban… i tantes altres guerres que estan en marxa, i qui ho paga tot som els de sempre.

Delincuente melodía. “Delincuente melodía/te apuñala y se te clava/sin premeditación y alevosía.” Com la cançoneta que te atrapa pel matí i no te solta fins a la nit.

El Moi, fent al.lusió al seu nom, va dividir per la mitad al saló i en la següent cançó, Soledad, el estribillo corría a càrrec de tots, era la música de el Bolero de Ravel. Allí estàvem tots entregats, menetjant-nos, podíem haver estat hores i hores.

Fem foc o fem fum. “Mig to en clau de sol/un do si fa no fa/un clic, un bum, un toc/ i tot es veu més clar.” i tots cantant Fem foc o fem fum. I ja tingueren que fer la última cançó perquè ja era tard i asomava el cabet el conserje.

Hijos de ruta, “Las papillas en ruta,/la manta, la fruta/y un mordedor/ son el equipo indispensable/del rockero y de su madre./eres un hijo en ruta.”

Quina nit més bonica. Podríem haver estat hores i hores (em sona que açò ja ho havia escrit). L’alé del conserje el teníem al bascoll. Amb presses i curruixes desmontàrem tot i ixquerem al carrer. Un dia hem quedat la Tere el Moi i jo en fer-nos-en un cafenet i posar-nos al dia.

Moltes gràcies Tere i Moi per la nit que ens haveu regalat. I a tú, Engràcia, un a besadeta ben forta de la teua amiga

Leocàdia.

L’equip ECO

Dijous, 30 de gener de 2025. Els 12 d’Estellés. Ximo Caffarena, veu i guitarra. Isabella Láuzara, violí i llaüt. Tere Núñez, ukelele baix. Música de Ximo Caffarena sobre el poemari «Dotze cançons a Benicarló» de Vicent Andrés Estellés.

Aquest passat dijous 30 de gener, el trio Els 12 d’Estellés, conformat per Ximo Caffarena, Tere Núñez i Isabella Láuzara, ens interpretaven un meravellós programa al qual poguérem conéixer la música que Ximo Caffarena ha escrit sobre els poemes del llibre «Dotze cançons a Benicarló» de Vicent Andrés Estellés. L’equip ECO mantingué una xarrada prèvia al concert amb els protagonistes.

Equip ECO- Estaven preguntant-nos pel nom del grup: Els 12 d’Estellés, si seria per l’any o per quin motiu?

Ximo Caffarena- No, és perquè la música està basada en un llibre que es diu “Dotze cançons a Benicarló” de Vicent Andrés Estellés.

E. E.- Quant de temps porteu amb aquesta formació?

X. C.- Hui és l’estrena d’aquesta formació. Ja l’hem fet amb Natxo Mañó, però Natxo no podia i ha vingut Tere a substituir-lo. Si en altra ocasió no pot Tere, doncs vindrà Natxo… Isabella i jo sí que estem.

E. E.- Què vos sembla vindre ací a la seu de l’orfeó a presentar-nos aquest treball?

X. C.- Estupendo, ja feia temps que ho pensava. Volia que la gent de l’orfeó coneguera aquestes cançons. És una obreta que està bonica perquè estan basades en música tradicional valenciana, és lo més adient al que correspon a la poesia de Vicent Andrés Estellés: la música valenciana. El problema és que és la primera volta que el fem «a pel», sense amplificacions, sense microfons… ja vorem si arribem al final o hem de dir: Ja, fins ací hem arribat!

E. E.- Et vàrem conéixer en un concert que es dia “De Broadway a La Habana”, que el portàrem a Villena, Altea… al principi del 2000…

X. C.- Sí, al piano estava Jesús Debón, i crec que estaria Juanjo Garcerá a la batería i Lucho Aguilar al contrabaix, això va ser abans de Cuba i del viatge a Cuba ja fa més de 30 anys… una època molt bonica perquè tenia molta relació amb vosaltres i férem moltes coses junts.

E. E.- Ens hem trobat a la Leocàdia venint cap ací i li hem dit que anàvem a xarrar amb tu i ens ha passat unes preguntes… estava fent la llista de la compra i ens ha dit: pregunta’ls açò: Com a músic, tres qüestions, on et trobes més a gust: Saxo, sexo o guitarra?

X. C.- Depén: amb el saxo estic molt a gust… depén de amb qui toque també. Amb el sexe… igual, depén de amb qui. I amb la guitarra… doncs també, jajajajaja.

E. E.- I després diu la Leo: si un duo és complicat, què tal va el trio?

X. C.- El trio musical, molt bé, i no és més complicat que el duo… altres qüestions no les he tastades… però tot depén de amb qui… i del repertori,… altres formacions com quartet, quintet, depén també…

E. E.- I estarieu disposats a tornar ací per a presentar-nos qualsevol altra cosa?

Tere Núñez- Clar que sí, estaríem disposats a tornar… jo sí… i si hem de fer un trio també, jajajajaja.

E. E.- Moltes gràcies.

X. C.- Moltes gràcies a vosaltres.

CRÒNIQUES BENIMACLETENSES

MÉS QUE DOTZE

Benimaclet, 31 de gener de 2025

Benvolguda Engràcia:

No sé a tu, però a mi em sembla que tot, que la vida passa molt de pressa, que l’ahir ja és molt llunyà. Estic per asseure’m en un banquet i vore-la passar, que m’esgota, que no tinc ganes de casi res. Que com diu el meu Pep, me la bufa la música i el tocaor. Que si ens pujen la pensió. Que no, ara diuen que no. Que sí, que ara sí que les pujen. Que el borinot del Trump està de nou al front de tot el cotarro. Estem bojos o què? Què passa en el món? Demà t’ho diré. O pot ser no.

De moment, el que et puc dir és, que ahir tinguérem ECO al local de Benimaclet. Que hi havia moltes, pero que moltes ganes. Que la picadeta ja no es fa al local, sinò que la fem en un bar, just en front d’un carrer del col·legi.

Jo, com sempre, amb la meua pataqueta de faves tendres i llonganisses, (per cert, més gelades que els peus de Crist), em demane una cerveseta i, arreando que es gerundio. Anàrem correguent al saló d’actes per a pillar puesto i vorer què ens tenien preparat. I antes muerta que sin silla per agafar un bon puesto. A mitja llum (blava) el saló. Teló tancat. El Sr. Zapater va presentar als artistes, estàvem escoltant música però el teló continuava tancat, fins que donà l’ordre d’obrir el teló. Ahí estaven Ximo Caffarena, Tere Núñez i Isabella Láuzara. Ximo, veu i guitarra, Tere, ukelele baix (no em preguntes, jo tampoc sabia què era, imagina’t una guitarra encollida però sonava com si fora un guitarró) i Isabella, violí i llaüt. “No hi ha tanca és un amor brusc i salvatge, /i tenim l’enyorança amarga de la terra, /d’anar a revolcons entre besos i arraps”. Com deia Jesulín, “en dos palabras: Im presionante”.

“El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles, /arrapats en la bruta paret de l’escaleta” “Res no m’agrada tant/com enramar-me d’oli cru/ el pimentó torrat, tallat en tires”. Si els poemes del Andrés Estellés són més que magnífics, la música que tocaven, popular valenciana, era el millor complement per aquestes lletres. Una autèntica delícia. Que si ara sonava una marxa mora, que si el bolero de l’Alcúdia, que si una jota, que si el ú i el dos… jo què sé. Era massa, els peus i els caps se’ns n’anaven. “És la meua ama, i és l’ama/ del corral i del carrer/ de la llimera i la parra/ i la flor del taronger./ Els pels com escàrpies, tots de punta, la faixa ja la tenia als turmells. Meravellós. Cada cançó era un colp al cor, als sentiments i als sentits. El bolero de l’Alcúdia tancà l’actuació.  Quina millor cloenda que el bolero “Que dia tota la lluna/ sobre les sendes/mentre canten i ballen/dotze parelles”.

Una vetllada màgica. Moltes gràcies Ximo, Tere i Isabella. Les dotze d’Estellés se’ns han quedat curtes, voldríem cent com a mínim. Disculpeu-me si no m’he quedat a saludar-vos, però hui tenia que matinejar per fer la neteja de l’escala i netejar els vidres de la porta del pati on abans estava la seu de l’Orfeó. El meu Pepito estava esperant-me en la porta del col·legi amb la moto per dur-me a casa.

Anant en la moto em recordava de la cançó del Raimon “Al vent/ la cara al vent/ El cor al vent/ Les mans al vent”.

Una abraçada ben forta de la teua amiga

Leocàdia.

València, 14 de juny de 2024

Benvolguda Engràcia:

Els temps estan canviant molt ràpidament. M’han jubilat de la porteria, però no de les obligacions, és a dir, que puc estar en la vivenda a canvi de pegar-me la panxà diaria netejant pati i escala, en fi, que si quieres lo tomas y si no lo dejas. No sé si aguantaré molt de temps perquè des de que no està l’Orfeó açò és molt trist, li falta la vida i sobre tot música, perquè música i vida van juntes i el que sent pel desllunat és reguetón. No sé si tallar-me les venes o deixar-les creixer.

Però anem al lio. Em varen enviar una invitació per anar a un E.C.O. al nou local de l’Orfeó. Ni què dir-te l’alegria que me van donar. Allà que me’n vaig anar, amb taxi i tot, con mis mejores galas i un entrepà per a sopar. Quina il·lusió retrobar a la gent i gaudir d’una nit molt especial. Xica, que tenen fins i tot un teatre!!! El Sr. Zapater va pujar a l’escenari a presentar-mos als artistes. A terra hi havia com un violí molt gran i un altre més xicotet com una mescla de violí i bandúrria. Algaravia s’anomenaven els artistes, i qui formava el duo? La Gloria i la Julieta. Mare!!!!

El temps que feia que no les havia vist. La Julieta amb el violí grandot que mira tu que ens va dir que era una “gamba violada” o “Viola la gamba”. Algo aixina, però la Gloria tocava una “Viruela amb arc”??? (No vull pensar com li diran a la zambomba).

Ah, peró quan començaren a tocar i cantar, tela marinera! Era com si estiguèrem en un saló d’un palau perquè era música medieval, vull dir, molt antiga, les havien tret d’un llibre que es diu roig o vermell i són cançons de palau. Quan van acabar la primera (Stella Splendens) els bravos, bravas, boniques i demés, allò començà a agafar temperatura. “Mariam matrem” fantàstica, també del Llibre Vermell de Montserrat. Al final la farien de bis a petisión del respetable. “Bella de vos som amorós” d’un tal Sr. Fletxa. Esta sí que la coneixia de sentir-la a l’Orfeó. Eren tan boniques i tan ben tocades que ja casi no sentia la calentor que teníem allà dins. Els palmitos anaven a tota virolla. “Dos Rondós” d’un tal Tylman Susato. Puc asegurar-te que este home no era de Benimaclet. Perquè ho sàpigues, el Rondó és un ball medieval. Ja em veia jo amb un traje llargot i un cucurucho al cap amb un vel a la punta pegant voltes per la sala de ball, lo que no acabava de veure era el meu Pep, amb la panxa que té, enfundat en unes malles apretades i amb camisola gradota pegant voltes.

I quan cantaven les dos, era ja massa. Quina cosa més bonica. En “Belle que tiens ma vie” tot el personal férem la percussió. Pegant-mos palmades a les cuixes acompanyant la melodia. Que “Si para verme con ventura”, que si “Ay, linda amiga”,… jo seria incapaç de triar-ne una. Fantàstiques, meravelloses,… Quina nit més bonica que passàrem. I no ho dic per dir-ho, això es nota, quan la gent està a gust, es nota i puc assegurar-te que ho estàvem.

Moltes, moltes gràcies Julieta i Gloria, Gloria i Julieta, ens heu fet passar una nit allò de lo més bonica.

Quan ixquérem jo me’n vaig anar fugint perquè m’esperava el meu Pepito amb la Vespa en la cantonada i el divendres tenia un dia ben complet fent el pati i el terrat. El Pepito se n’anà de marxa i vaig entrar a casa sense fer soroll. El meu Pepe bufava de lo lindo. En fi, un altre dia serà.

Una abraçada ben forta de la teua amiga

Leocàdia